ARCHIVE / October 27, 2022
-
FESTIVAL VEU
““No crec en tu”
Josep-Maria Balanyà, piano
Odile Arqué, veu, interpretacióJueves 27 octubre 2022, 19h / Dijous 27 d’octubre 2022, 7 del vespre / Thursday, October 27, 2022, 7pm
Centre Cultural Blanquerna
Alcalá, 44 4º B - 28014 MadridCASTELLANO (Català a sota / English below)
JOSEP-MARIA BALANYÀ
composición, dirección musical, interpretación al piano, escenografía.ODILE ARQUÉ
voz, interpretación escénica.La idea, la composición textual y el asesoramiento del guión son de Víctor Sunyol.
No crec en tu (no creo en ti) es una performance basada en el “Cant espiritual” de Josep Palau i Fabre y las correspondencias que tiene con los dos grandes cantos espirituales que le preceden en el tiempo, el de Ausiàs March y el de Joan Maragall.
El Cant Espiritual es un género propio de la poesía catalana. El crítico D. Sam Abrams lo define como “un subgénero de la poesía religiosa consistente en un monólogo dramático en primera persona del singular, dirigido directamente, de una manera formal o informal, al Creador, o a Cristo o ambos, de tono grave y de una gran sinceridad y autenticidad, animado en el fondo por una disputa o dilema y formulado a través de un texto poético-lírico único, de gran intensidad emotiva, escrito en versos de arte mayor o versículos, blancos o rimados, que funciona a tres niveles (plegaria, confesión e interpelación), con contagios conceptuales del lenguaje filosófico”. En el Cant Espiritual habrá siempre una carga de disputa, de controversia, de discusión con Dios.
Ausiàs March, el gran poeta que vivió a caballo entre la Edad Media y el Renacimiento, lo inaugura con un largo poema (224 versos no rimados) que, según el Profesor Ramírez Molas, “es un examen íntimo, es una plegaria y se enmarca en reflexiones filosóficas o religiosas de carácter general.” En él, el poeta se dirige a Dios manifestándole sus dudas de fe (a mediados del siglo XV), su voluntad de seguir el recto camino y sus miedos y temores. A partir de March, otros poetas catalanes han escrito su Cant Espiritual, entre los que destacan los de Joan Maragall, poema que fija las características del género, y Josep Palau i Fabre.
Las coincidencias y divergencias entre los tres textos se ponen de manifiesto tomando el poema de Palau i Fabre como hilo conductor y enfrentándolo a fragmentos de los de March y Maragall, tratándolos como contemporáneos que son. Las correspondencias, ecos, contradicciones, similitudes entre los tres poemas y los tres poetas crean un texto único y original, en el que la esencia del género Cant Espiritual se manifiesta con todas sus dudas, su crudeza, su emotividad, sus tensiones, su esperanza y su inherente fuerza lírica.
No se trata de una simple recitación de poemas con acompañamiento ni de un espectáculo con efectos de relleno. En realidad, lo que destaca es la desnudez. Un género como el cant espiritual, donde la poesía apela a la divinidad, sólo puede mostrarse en carne viva. Así, a partir del texto de Víctor Sunyol, en el que los tres poetas enfocan de modo diverso sus dudas y creencias en lo que deviene una sola plegaria, Balanyà crea un cosmos que se materializa en un ritual poderoso al piano y extended piano (técnica no convencional de tocar el instrumento, incluida la percusión) que empuja con fuerza contemporánea los textos atemporales que resuenan en la potencia de la voz y la interpretación escénica de Odile Arqué. Odile y Balanyà dialogan entre ellos y complementan sus lenguajes y mensajes, haciéndose cómplices e inseparables.
Es indudable que, cuando Palau i Fabre escribió su “Cant espiritual” tenía en la mente los Cants de Maragall (un poeta que tenía en gran estima y un poema que recitaba de memoria admirablemente) y el de Ausiàs March, otro de los poetas que tomó como referente y al cual dedicó algunas páginas imprescindibles.
Evidentemente, el “Cant Espiritual” de Palau no sigue argumentalmente ninguno de estos dos poemas; Palau hace su propio camino. Pero también son evidentes (e inevitables) los muchos puntos de contacto con ellos, tanto formalmente como conceptualmente, ya sea para coincidir o para ir en direcciones diferentes.
CATALÀJOSEP-MARIA BALANYÀ
composició, direcció musical, interpretació al piano, escenografía.ODILE ARQUÉ
veu, interpretació escènica.La idea, composició textual i assessorament del guió són de Víctor Sunyol.
No crec en tu és una performance, una lectura-concert basada en el “Cant espiritual” de Josep Palau i Fabre i les correspondències que té amb els dos grans cants espirituals que el precedeixen en el temps, el d’Ausiàs March i el de Joan Maragall.
El Cant Espiritual és un gènere propi de la poesia catalana. El crític D. Sam Abrams el defineix com "un subgènere de la poesia religiosa consistent en un monòleg dramàtic en primera persona del singular, dirigit directament, d'una manera formal o informal, al Creador, o Crist o tots dos, de to greu i de una gran sinceritat i autenticitat, animat en el fons per una disputa o dilema i formulat a través d'un text poètic-líric únic, de gran intensitat emotiva, escrit en versos d'art major o versicles, blancs o rimats, que funciona a tres nivells (pregària, confessió i interpel·lació), amb contagis conceptuals del llenguatge filosòfic ". En el Cant Espiritual hi haurà sempre una càrrega de disputa, de controvèrsia, de discussió amb Déu.
Ausiàs March, el gran poeta que va viure a cavall entre l'Edat Mitjana i el Renaixement, l’inaugura amb un llarg poema (224 versos no rimats) que, segons el Professor Ramírez Molas, "és un examen íntim, és una pregària i s'emmarca en reflexions filosòfiques o religioses de caràcter general.” En ell, el poeta es dirigeix a Déu manifestant els seus dubtes de fe (a mitjans del segle XV), la seva voluntat de seguir el recte camí i les seves pors i temors. A partir d'March, altres poetes catalans han escrit el seu Cant Espiritual, entre els quals destaquen els de Joan Maragall, poema que fixa les característiques del gènere, i Josep Palau i Fabre.
Les coincidències i divergències entre els tres textos es posen de manifest prenent el poema de Palau i Fabre com a fil conductor i acarant-hi fragments dels de March i Maragall, tractant-los com a contemporanis que són. Les correspondències, ecos, contradiccions, similituds entre els tres poemes i els tres poetes creen un text únic i original, en el qual l'essència del gènere Cant Espiritual es manifesta amb tots els seus dubtes, la seva cruesa, la seva emotivitat, les seves tensions, la seva esperança i la seva inherent força lírica.
No es tracta d'una simple recitació de poemes amb acompanyament ni d'un espectacle amb efectes de farciment. En realitat, el que destaca és la nuesa. Un gènere com el cant espiritual, on la poesia apel·la a la divinitat, només pot mostrar-se en carn viva. Així, a partir del text de Víctor Sunyol, en què els tres poetes enfoquen de manera diversa els seus dubtes i creences en el que esdevé una sola pregària, Balanyà crea un cosmos que es materialitza en un ritual poderós al piano i extended piano (tècnica no convencional de tocar l'instrument, inclosa la percussió) que empeny amb força contemporània els textos atemporals que ressonen en la potència de la veu i la interpretació escènica d'Odile Arqué. Odile i Balanyà dialoguen entre ells i complementen els seus llenguatges i missatges, fent-se còmplices i inseparables.
És indubtable que quan Palau i Fabre escriví el seu “Cant espiritual” tenia a la ment el Cants de Maragall (un poeta que estimava i un poema que sabia de memòria i recitava admirablement) i el d’Ausiàs March, un altre dels poetes que li eren referents i a qual dedicà algunes pàgines imprescindibles.
Evidentment, el “Cant Espiritual” de Palau no segueix argumentalment cap d’aquests dos poemes; Palau fa la seva via. Però també és evident -i inevitable- que hi té molts punts de contacte, tant formalment com conceptual, ja sigui per coincidir-hi o anant en direccions diferents.
ENGLISHJOSEP-MARIA BALANYÀ
composition, musical direction, piano performance, set designODILE ARQUÉ
voice, scenic interpretationThe idea, textual composition and advice on the script are by Víctor Sunyol
No Crec en tu (I do not believe in you) is a performance, a reading-concert based on the “Cant Espiritual" (Spiritual Song) by Josep Palau i Fabre and the links he has to the two other great spiritual songs preceding him in time, Ausiàs March’s and Joan Maragall’s.
The “Cant Espiritual" is a genre in Catalan poetry. D. Sam Abrams, literary critic, defines it as "a sub-genre within religious poetry consisting of a dramatic monologue in the first person singular, directed, in a formal or informal way, to the Creator, or to Christ, or both, of grave tone and of great sincerity and authenticity, animated in the background by a dispute or dilemma and formulated through a unique poetical-lyric text, of great emotional intensity, written in verses of the grand or lesser styles, rhymed or not, that works on three levels (prayer, confession and interpellation), with conceptual contagions of philosophical language." In the Spiritual Song there will always be a burden of dispute, controversy, discussion with God.
Ausiàs March, the great poet who lived between the Middle Ages and the Renaissance, founds the genre with a long poem (224 verses, not rhymed) which, according to Professor Ramírez Molas, "is an intimate examination, it is a prayer and is framed in philosophical or religious reflections of a general nature.” In it, the poet addresses God expressing his doubt in faith (in the middle of the fifteenth century), his will to follow the straight path and his fears. After March, other Catalan poets have written their Spiritual Song, among them those by Joan Maragall, a poem that sets out the characteristics of the genre, and by Josep Palau i Fabre.
The coincidences and divergences between the three texts are manifested by taking the poem of Palau i Fabre as a thread and comparing them to fragments of those of March and Maragall, dealing with them as the contemporaries they are. The correspondences, echoes, contradictions, similarities between the three poems and the three poets create a unique and original text, in which the essence of the “Cant Espiritual” genre manifests itself with all its doubts, its cruelty, its emotion, its tensions, its hope and its inherent lyrical force.
It is not a simple recitation of poems with accompaniment or a show with filler. In reality, what stands out is nakedness. A genre such as the spiritual song, where poetry invokes divinity, can only be revealed in live performance. Thus, based on the text of Víctor Sunyol, in which the three poets focus their doubts and beliefs in what becomes a single prayer, Balanyà creates a cosmos that is materialized in a powerful piano and extended piano ritual (non-conventional technique of playing the instrument, including percussive techniques) that pushes with contemporary force the timeless texts that resonate in the power of the voice and the scenic interpretation of Odile Arqué. Odile and Balanyà dialogue with each other and complement their languages and messages, becoming accomplices and inseparable.
Undoubtedly, when Palau i Fabre wrote his "Cant espiritual" he had in mind the Cantos de Maragall (a poet he loved and a poem that he knew by heart and recited admirably) and that of Ausiàs March, another of the poets he took as a model and to whom he dedicated some indispensable pages.
Obviously, Palau's “Cant Espiritual" does not follow either of these two poems; Palau follows his own path. But it is also obvious - and inevitable - that there are many points of contact, both formally and conceptually, either to coincide or to go in different directions.